El teu joc és una merda – per Obi Joan

Ser amant dels videojocs ja no és el que era. Ser un jugador (ara en diuen “gamer”) sol portar implícit ser una mena de pària social. No t’ofenguis, deixa que m’expliqui. Pot passar que simplement t’agradin els videojocs i punt, però estic segur que gran part dels que estimem això de prémer botons, a més a més, som pròfugs d’altres àmbits com la tele rància, el cinema de Blockbuster, la premsa groga, el borreguisme juvenil, la política, el futbol…

Alguns de nosaltres estem aquí com a refugiats en cerca d’asil, amb una sed que només els videojocs ens calmen. Ens estimulen la imaginació, ens fan sentir que som Link, Kratos o Bayonetta i fan que les hores ens llisquin sense ni adonar-nos. Ens sentim privilegiats de saber apreciar la mel que d’altres simplement rebutgen en rodó. Vivim en una illa emocional de la que és difícil voler sortir. Si Link, Bayonetta o Kratos no ens satisfan, posem un altre joc i que no pari la festa.

WiiU_Bayonetta2_scrn08_E3_mediaplayer_large.pngPerò d’un temps ençà, aquest apassionant sector dels videojocs s’ha vist esquitxat de tics que tradicionalment atribuïem a d’altres àmbits de la societat… passa que aquell tertulià de futbol cridaner ara té forma de youtuber Nintender. O que aquell periodista feixista ens recorda a un redactor de Meristation. I que aquell heroi Hylià que estimes amb càndidesa, ara és atacat per persones reals rere noms ficticis.

Passa que allò de que fugíem, ara és dins de casa. Te forma de tweet o de comentari trol en un fòrum. No saps ben be com però aquell reducte de felicitat que era encendre la màquina i matar l’enemic de torn ja no és tant bucòlic com abans. Ara cada pantalla, cada personatge, cada objecte, cada acció, cada animació del teu videojocs favorit és analitzat, trinxat, desgranat, criticat fins a l’últim píxel per un redactor a qui li pica la butxaca a final de mes. I els lectors d’aquella noticia avoquen la seva ira a les xarxes i tothom sap més que el veí. Tothom es creu amb dret a dir-te que allò que jugues és merda pura.

Els que vam viure la Console War dels anys 90 recordem amb un somriure com Sega y Nintendo se les tenien amb el seu “doncs jo la tinc més llarga”. Era una guerra comercial crua que va transcendir fins a nosaltres, els seus joves usuaris. Però per molt que fossis de Sega, com amb prou feines trobàves algú amb qui jugar, si tenies un Ninetendero a prop aparcàveu les diferències i us posàveu a jugar com a bons germans. I aquí s’acabava tot.mario vs sonic.jpg

Ara estem vivint com una segona part de tot allò, però amb una diferència clau que és el quid de la qüestió: les xarxes social. Ara la guerra no la fan les corporacions, la fem els usuaris. Per poc que ens informem sobre un videojoc, veurem com al seu entorn es genera una munió de reaccions que, si no gestionem prenent distància, ens poden arribar a minar la il·lusió envers el títol en qüestió. Però com passa a les guerres reals, perquè això passi hi ha d’haver recursos. Per fer bales cal diners, doncs per fer trols només cal una cosa, que els permetis ser-ho.

Per què hi ha gent que intoxica a la xarxa? Perquè els ho permeten, per que els webs especialitzats en videojocs els deixen fer us dels seus fòrums. Cada comentari d’un trol són deu reaccions airades. I si els trols la diuen massa grossa potser els bloquegen per quedar en paus amb la comunitat, però als pocs dies aquell trol estarà escrivint de nou. I per què passa això? Pel clickbait. Pel “tu clica i jo cobro”.

Els haters, els trols i els fanboys generen trànsit a la xarxa. I aquest trànsit atrau als anunciants que volen posar anuncis en aquestes webs. I aquestes webs, mal anomenades premsa dels videojocs, viuen simplement de generar clickbait amb titulars incendiaris, noticies tendencioses i informacions ambigües i mutilades. En la major part dels casos faran els anàlisi a correcuita i condicionats pel tamany del banner que envairà aquell portal durant uns dies. No deixaran racó per criticar i ni aspecte per desgranar, com si els anés la vida. Tot s’hi val per tal de no deixar cap lector indiferent. No volen lectors, volen usuaris actius i enfurismats.trol.jpg

Potser un dia em posi a analitzar la corba de dificultat del parxís, el nivell de les missions secundàries d’una partida de Risk o les xifres de ventes del Conecta 4. Segur que no deixaré ningú indiferent.

Dit això, potser que ens deixem de tonteries i ens posem a jugar sense condicionants, encara que sigui posant-nos uns taps a les orelles. O sinó els videojocs ja no seran el nostre reducte de pau i haurem de fugir cap a una altra banda. Potser el Gran Hermano no estava tant malament.

Happy Gaming i que la força us acompanyi!

Obi Joan

Visita el meu canal de Youtube, és en castellà però s’entén: youtube.com/c/ObiJoan

Anuncis

Hi ha 2 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s