Bits i canes: jugar quan no ets cap nen – per Obi Joan

Posem-nos en situació. Molts dels que estem llegint aquestes línies estem ja ben entrats a l’edat madura. Ja no tenim dotze anys, ni en tenim vint-i-cinc. La nostra colla d’amics i col·legues s’ha reduït substancialment amb l’arribada de les criatures i alguns dels nostres companys de partida són ara pares o mares més o menys responsables. Potser nosaltres també ho som o amenacem de ser-ho.

Les nostres sessions de joc ja no són maratonianes i el que abans era passar la tarda assetjant a una colla de dracs al Monster Hunter o sembrant el caos amb el cotxe al GTA, ara s’ha convertit en unes partidetes al Mario Kart i a dormir que demà has d’anar a currar. No fos cas que es fessin quarts de dues i el cos no descansés prou per suportar les fanfarronades del teu company de feina.

Les canes o l’alopècia són ja fets consumats i cada vegada presumim amb la boca més petita del darrer videojoc que ens hem comprat. Comencem a sentir-nos qüestionats pel nostre entorn immediat. Aquella passió que se’ns despertà un parell o tres de dècades enrere comença a no ser el més “adequat” per l’edat que tenim. Els anys escanyen. L’edat; aquesta llosa pesada i inflexible que, com la lluna sobre Clock Town, amenaça sempre de caure’ns al damunt. Els creadors de Zelda Majora’s Mask, conscients del temor que genera el pas inexorable i cruel del temps, van crear la cançó del temps per poder sempre tornar enrere. Però a la vida real no hi ha cançó del temps.

Pel camí hem perdut molts companys de joc. De ben segur a causa del torrent borreguil que és fer el que la societat et demana. Ser el que se suposa que s’ha de ser: un adult responsable, gris i avorrit. Sense il·lusió i passió més enllà de la d’acabar de pagar una hipoteca o pagar religiosament el crèdit del cotxe. La teva única il·lusió ara només ha de ser arribar indemne a final de mes i fer un raconet per quan ja no t’aguantis els pets. Llavors ja tindràs temps de jugar… si l’artrosi t’ho permet.

Potser que facis running, paddle, patchwork, ioga, pilates, anglès o comencis un màster. És hora de preocupar-se pel que menges, pel que llegeixes, pel que mires i pel que escoltes a la ràdio del cotxe quan tornes de treballar. Del que jugues no cal que te’n preocupis, ja no toca…

Ja no toca? De debò? I si em llenço del vaixell? I si no m’importa un rave el que de mi s’espera? I si desperto i visc per satisfer-me a mi i no als altres? A la merda la política, a la merda l’economia i a la merda les neures del president de l’escala. No parlo de fer vida d’asceta ni d’ermità, parlo d’alinear-me amb el nord de la meva brúixola interior. Parlo de lluitar aferrissadament per tenir il·lusions. Il·lusions: allò que a l’equador de la vida la societat et demana que abandonis… Ja us diré on me les foto jo les demandes de la societat.

Per sort, molts dels qui estem llegint això encara conservem alguns companys de joc, o fins i tot n’hem fet de nous gràcies a l’online i les xarxes socials. Alguns estem ben aparellats i la persona que ronca al nostre costat cada nit ens comprèn. I en el millor dels casos aquestes parelles són titulars indiscutibles del nostre segon comandament, els nostres segon “Player” de capçalera. Si és així estàs d’enhorabona. Sinó també ho estàs perquè tens un repte: seguir lluitant per protegir la flama de la il·lusió que mai s’ha d’apagar. La flama que fa que per gent com nosaltres el nadal segueixi sent nadal, que els nostres aniversaris segueixin sent aniversaris gràcies a la il·lusió de rebre un videojoc. Veure un bitllet de cinquanta euros i visualitzar una caràtula quadrada amb un disc o cartutx a dins. Si aquesta flama se t’ha apagat no pateixis. Ets el més afortunat de tots: has de refer tot el camí de nou.

Obi Joan

Happy gaming i que la força us acompanyi.

Visita el meu canal de Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCg0c6PBYmy9AGpJOKfBtFHg