Nintendo Land [CritiCAT] anàlisi

L’amfitrió de Wii U i el gran abandonat

Nintendo Land va sortir a la venda el 30 de novembre de 2012, acompanyant el llançament de la Wii U. Era l’aposta de Nintendo per presentar en societat les bondats i les innovacions de la nova consola i especialment del nou comandament, el Wii U GamePad. No ho va aconseguir, i no pas per culpa seva, sinó per culpa de la incompetència dels equips de màrqueting i publicitat de Nintendo, que a dia d’avui, un any i mig després, continuen desapareguts. Nintendo Land, a més, s’incloïa en els paquets “Wii U Premium“, la versió negra de la consola amb més capacitat d’emmagatzematge.

Un videojoc que abraçava a tots els usuaris que es compraven la nova consola i que ja venien d’una “Wii”, perquè aprofita al màxim la combinació Wiiremote + Nunchuk (els comandaments estàndard de la primera Wii). Per tant, qui ja acumulava 4 Wiiremotes, podia descobrir noves experiències (i úniques) per a 5 jugadors amb el Wii U GamePad.

---

GRÀFICS: excel·lents

Nintendo Land se’ns presenta com una festa. Un petit parc temàtic, una fira dedicada a 12 sagues de Nintendo amb 12 “atraccions” diferents. I lluny de tirar pel camí fàcil i representar gràficament els ambients de cada videojoc, donen un gir radical i ens presenten cada saga amb un disseny artístic reinventat. Així, els minijocs de ZELDA són una orgia de textures de roba amb mil costures, colors i botons (a mesura que ens fereixen s’esgarrapa la tela i es veu el cotó del farcit), el minijoc de DONKEY KONG està tot dibuixat en una pissarra de guix, els naturistes dels PIKMIN ens sorprenen en un ambient completament metàl·lic i robotitzat, etc.

Visualment és exquisit, és un espectacle per a la vista, viu i colorista, amb detalls per tot arreu, avalat per un disseny artístic de treure’s el barret. Tenint en compte que va ser “el primer” videojoc de Nintendo en alta definició (juntament amb New Super Mario Bros. U), no li puc retreure absolutament res.

A més, els protagonistes del joc som nosaltres mateixos, amb els nostres Miis (que haurem pogut traslladar de Wii/3DS a Wii U) i que llueixen d’escàndol en HD per la seva simplicitat i empatia. Els veurem embotits en les disfresses més divertides i extravagants, i són petits detalls com aquests els que conformen un “tot” molt gran.

---

MÚSICA: molt bona

La música i els efectes especials de Nintendo Land són bons, no despunten, però tenint en compte que la majoria d’usuaris ja coneixem les sagues de les 12 atraccions, l’efecte nostàlgia és brutal. I juguen amb això. Hi ha atraccions on la música és alegre, animada, de la línia habitual de Nintendo en els party games, però en altres, només d’escoltar els temes clàssics versionats i en alta fidelitat et fan volar la imaginació cap al passat i et fan desitjar futures entregues en HD. Un dels exemples més bons és l’atracció Balloon Trip Breeze, inspirada en Balloon Fight de la NES, on la injecció de nostàlgia em posa la pell de gallina, i menció especial per la banda sonora de l’atracció Metroid Blast, evocadora.

Degut a la varietat de minijocs, els estils musicals també són molt diferents i no es fan gens pesats. Des de les melodies orientals i japoneses de Takamaru’s Ninja Castle, passant per les èpiques de Zelda, fins a les més electròniques de l’F-ZERO. Un bon detall del joc és un “jukebox” (es desbloqueja poc a poc) que ens permetrà escoltar al detall les 47 melodies principals.

---

JUGABILITAT: molt bona

En tres paraules: calibrar els comandaments. Sí, perquè Nintendo Land sobresurt en l’ús extraordinari dels sensors de moviment, tant del nou Wii U GamePad com dels Wiimotes. Sis anys després de la primera experiència amb Wii Sports, els de Nintendo continuen sent els reis a l’hora de programar (amb èxit) qualsevol sistema de control que impliqui moviments. Com a bon amfitrió del Wii U GamePad, Nintendo Land li treu molt de suc, amb moments d’aixecar-se i aplaudir com en l’atracció Donkey Kong (que combina sensors de moviment, micròfon, botons i palanques).

Aquest videojoc està pensat per ser multijugador, reunir-se amb la família o uns quants amics i veure com les hores passen volant. Fins hi tot les atraccions individuals guanyen punts amb companys de sofà, quan llavors tothom vol provar de superar els rècords, aconsellar, criticar i riure.

La varietat de situacions i de controls és impressionant. Per això, en un primer moment, a la majoria ens van semblar molt pocs “només 12 minijocs”. Cada atracció és diferent a la resta i implica l’aprenentatge de les mecàniques, ja sigui utilitzant només la pantalla tàctil del GamePad, el Wiimote + Nunchuk o els sensors de moviment. És recomanable tornar a CALIBRAR el GamePad de tant en tant per posar “el punt mort” a zero, la qual cosa només implica deixar el comandament damunt la taula un parell de segons.

Fàcil? Difícil? Doncs depèn. La majoria d’atraccions són assequibles per a tots els públics, especialment les multijugador cooperatives, però aconseguir els diferents trofeus i copes d’or ja és una altra història. I la cosa es complica bastant més en algunes atraccions que funcionen per “nivells” com les de Zelda, Metroid o Pikmin, perquè n’hi ha molts i la corba de dificultat és empinada. Confesso que no he arribat pas als últims nivells d’aquestes atraccions. A més a més, per superar-les amb èxit, es necessiten uns quants companys de batalla… i no sempre els tenim disponibles.

Resumint, Nintendo Land a part d’homenatjar les sagues clàssiques de Nintendo, ENSENYA a jugar (a diferents gèneres) d’una forma fàcil i molt intuïtiva.

---

CONTINGUTS: bons

Li critico un parell de coses. En primer lloc que no inclogui multijugador online, perquè hauria estat fàcil d’implementar i m’hauria ajudat a allargar la vida del joc quan no he tingut “companys de batalla” al sofà de casa. I en segon lloc, que no s’hagin ampliat els continguts amb DLC gratuïts. Nintendo Land és perfecte pels DLC, sumant nous nivells a les diferents atraccions cada cert temps, recuperant-lo i fent-lo més atractiu, donant-li més valor (i més tenint en compte que MOLTS usuaris de Wii U el tenim des del primer dia).

Enlloc d’això, les opcions en línia es limiten a Miiverse, la xarxa social de Nintendo, on podrem penjar les nostres opinions sobre les atraccions i trobar-nos els Miis d’altres usuaris a la Plaça central (consultant els seus rècords i interaccionant bastant poc).

PLAÇA NINTENDO LAND: És l’escenari principal del joc on hi trobem els 12 portals a les 12 atraccions. Al mig de la Plaça hi ha la torre on podrem gastar les monedes que guanyem als minijocs i obtenir “premis” en forma de figures dels diferents personatges, enemics i elements que conformen el joc, són la canya. N’hi ha un total de 200, i podem “activar-los” amb ZR per veure’n el so i el moviment.

The Legend of Zelda: Battle Quest (The Legend of Zelda: A las armas) – Amb 2 modes de joc: Combat (1-4 jugadors) i Contra-rellotge (1 jugador). Podem utilitzar l’arc i les fletxes amb el GamePad o l’espasa amb el Wiimote. Desplaçament on-rails mentre combatem un grapat d’enemics clàssics de la sèrie.

Pikmin Adventure (La aventura de los Pikmin) – Amb 2 modes de joc: Desafiament (1-5 jugadors) i Versus (2-5 jugadors). Podem controlar al Capità Olimar amb el GamePad o a un Pikmin guerriller amb el Wiimote. Jo he arribat al nivell 18 i m’he donat per vençut. Molt divertit però caòtic si jugues 5 alhora! Suposa un repte i té els seus tocs d’exploració i estratègia, és un bon aperitiu de les entregues principals de la sèrie.

Metroid Blast (Combate Metroid) – Amb 3 modes de joc: Assalt (1-5 jugadors), Terra-Aire (2-5 jugadors) i Terra (2-4 jugadors). El mode principal és Assalt perquè suposa un veritable repte cooperatiu, amb molts nivells i una corba de dificultat notable, però assequible. El control està molt ben implementat i suposa tot un descobriment per aquells qui no van jugar a Metroid Prime 3 de Wii, apuntar a la pantalla i desplaçar-se amb el Nunchuk és una delícia. Tot i el tutorial disponible, resulta el més complicat pels jugadors menys habituals.

Mario Chase (Mario a la fuga) – És una atracció competitiva (2-5 jugadors) amb 3 escenaris diferents. Un dels minijocs estrella i refent de Nintendo Land. Senzill, directe i molt divertit. Juga a amagar/atrapar sempre ve de gust, i si a més a més tenim tot d’obstacles pel mig, tobogans i piscines de fang, ja és la bomba. Qui té el GamePad s’amaga i s’escapa dels altres mirant la pantalla del comandament (on pot veure el mapa de l’escenari i la posició dels contrincants).

Luigi’s Ghost Mansion (La mansión fantasmal de Luigi) – És una atracció competitiva (2-5 jugadors) amb 5 escenaris diferents. Qui controla el GamePad fa de fantasma invisible que ha d’enxampar als altres jugadors. Els Wiimotes vibren quan tenen el fantasma a prop i és el moment d’il·luminar amb la llanterna per derrotar al fantasma. La coordinació és imprescindible. Molt bo.

Animal Crossing: Sweet Day (Animal Crossing: Endulzando el día) – És una atracció competitiva (2-5 jugadors) amb només 2 escenaris diferents. Un dels millors minijocs que he jugat mai, els crits, l’histerisme i petar-se de riure estan garantits. Qui té el GamePad controla 2 soldats, cadascun amb una palanca diferent (blow my mind) i ha d’atrapar als altres mentre intenten menjar tants caramels com poden. És precisament aquest minijoc que tant m’agrada, amb només 2 escenaris, el que més s’hauria pogut beneficiar d’un DLC encertat.

Yoshi’s Fruit Cart (El carrito de frutas de Yoshi) – Un jugador. Hem de traçar línies a la pantalla tàctil (que no veiem al TV) per recollir les fruites (que no veiem a la pantalla tàctil). Molt ben pensat, original, reflexiu i viciant. He arribat al nivell 20… i gràcies! xD

Octopus Dance (El baile del pulpo) – Un jugador. Ambientat en les antigues maquinetes Game & Watch, predecessores de Game Boy. Un minijoc de ritme musical, es controla principalment amb les dues palanques i a mesura que es complica també amb els sensors de moviment del GamePad. A mi personalment és el que m’ha agradat menys de tots. Em fot dels nervis i em resulta complicat! Amb multijugador potser hauria guanyat punts.

Donkey Kong’s Crash Course (La pista de obstáculos de Donkey Kong) – Un jugador. Només puc agenollar-me davant aquesta obra mestra del disseny. Un espectacle. Brutal minijoc de plataformes que requereix la combinació de quasi totes les característiques del GamePad. Mil·limètric, precís, exigent, emocionant, ho té tot … menys la duració! Només una pantalla!!!! Llarga…… però només una pantallaaaa!!! AAAAAAA!!!!! Tot i això és on ens hem passat més hores (o quasi) de tot el joc. Genial.

Takamaru’s Ninja Castle (El castillo ninja de Takamaru) – Un jugador. Inspirat en un joc de ninjes de la NES (1986). Les coses com siguin: aquest minijoc és un detall per a tots aquells qui vam flipar durant la presentació de la Wii U i vam veure com llençaven shurikens des del GamePad i sortien per la TV. I funciona, i l’ambientació japonesa amb aquests ninjes d’ulls hipnòtics resulta simpàtica i atractiva. Un dels minijocs on recomano calibrar el GamePad de tant en tant. Inclou monstre final! xD

Captain Falcon’s Twister Race (La vertiginosa carrera de Captain Falcon) – Un jugador. Un dels minijocs més clàssics, que vindria a adaptar el control per moviment de Mario Kart Wii, alentint-lo i fent-lo més precís i minimalista. Podem escollir entre la càmera de la TV que ens ofereix una perspectiva més tradicional (i en ocasions limitada) i la càmera de la pantalla tàctil (on veiem una part de la pista des de dalt). És entretingut però no va més enllà. Aquí també feia falta alguna opció a 2 jugadors.

Balloon Trip Breeze (El globo sobre la brisa) – Un jugador. Aquesta és l’atracció nostàlgica per excel·lència. Una recreació de l’original de NES amb un disseny artístic molt guapo i unes melodies remasteritzades evocadores. No és pas senzill, controlem el personatge amb petits tocs a la pantalla tàctil indicant la direcció cap on bufarà el vent. Les primeres pantalles són fàcils, assequibles per a la majoria, però a partir de la desena la cosa es complica. Enemics especials, obstacles, punxes, electricitat, ràfegues de vent inesperades, tempestes … tot un repte pels jugadors més experts.

---

VALORACIÓ FINAL: 8

Nintendo Land és un gran joc. Un any i mig després del seu llançament continua sent el millor amfitrió de la Wii U i del seu GamePad. La millor opció per començar a descobrir les possibilitats del nou comandament i passar molt bones estones amb amics i família. Un homenatge de Nintendo a un bon grapat de les seves sagues i a tots els seus aficionats. Potser no és tan revolucionari (a la vista) com ho va ser Wii Sports de la primera Wii, però ningú pot negar que al seu darrere hi ha un excel·lent treball de disseny i programació, mimat i cuidat de principi a fi.

Hauria representat el “nou pas endavant” cap al món dels videojocs (i cap al món Nintendo) de tots aquells qui van entrar-hi amb la Wii. El principal error no és dins el joc, sinó a les oficines de màrqueting de Nintendo, amb incompetents que no ha sabut apreciar el veritable valor de Nintendo Land, promocionar-lo ni fer-lo un dels puntals forts i visibles de la Wii U durant els seus primers mesos de vida. Dona-li una oportunitat, compra quatre birres, ajunta als teus col·legues i viu moments inoblidables.

PD: Qui no pugui aprofitar mai els modes multijugador… que s’oblidi del joc.

---

[Anàlisi realitzat després de 57 hores de joc acumulades.]