Què passaria si tots els nostres records els controlara una empresa? Què passaria si a mès aquesta poguera fer amb ells tot el que li vinga en gana? Doncs això és el que es trobarà a Remember Me. Una barreja d’acció, plataformes i exploració amb connotacions de ciència ficció.
Els culpables d’aquest projecte són els nouvinguts Dontnod. Aquesta petita desenvolupadora francesa es va crear al 2008 amb un grup d’antics desenvolupadors provinents d’Ubisoft, Quantic Dream i Criterion. No es pot dir molta cosa sobre aquesta gent, ja que Remember Me és el seu primer treball. Però el que si s’ha de tenir en compte, és que si aquest ha sigut la seva primera obra, no vull ni pensar com de bona podrà ser la pròxima.
Remember me situa al jugador en un futur no massa llunyà. Per ser més precís a l’any 2084 a la ciutat de Neo-París, on l’empresa Memorize ha creat un sistema per emmagatzemar els records de la gent i així tenir sempre vigent les seves pròpies vivències, com si d’un disc dur es tractara. Aquesta comoditat en veritat no deixa de ser una tapadora del govern per tindre a la gent controlada manipulant els seus records e inclús esborrant-los d’aquells que es rebel·len contra el sistema.
Dins d’aquest context, sempre es troben rebels. Aquestos els denominen “erroristes” i el jugador es posarà a la pell Nilin, que a banda té el don de poder barrejar els records a al seu gust. Aquest poder li serveix per poder traure tota la informació que necessita i així enderrocar a la totpoderosa Memorize.
Sense voler desvetllar més la història, tan sols es pot dir que durant els 9 capítols que dura la partida, s’explicarà una història digna d’una super producció de Hollywood o d’un “bestseller” de ciència ficció. Sobretot perquè tracta sobre les futures conseqüències de les xarxes socials, el qual no deixa de ser un tema de controvèrsia a dia de avui.
Una vegada s’inicia la partida i es situa amb el context, Remember Me emociona molt. D’entrada per la seva ambientació d’una futura París, que recorda en la majoria del temps a Blade Runner. París ha canviat i dóna molt de goig recórrer els carrers gràcies al detallisme de Dontnod. Els edificis mantenen l’estilisme clàssic parisenc, però es veuen estilitzats d’una manera més moderna gràcies a les finestres tecnològiques amb anuncis per cridar l’atenció del vianant o dels hologrames en mig dels carrers amb avisos de la policia al més pur estil de Minoriti Report.
Neo-París ha evolucionat, però no to és or. Els baixos fons són l’habitat dels que han sigut víctimes de Memorize, esborrant-los tots els records feliços. Aquestes deixalles anomenades “Leapers” vaguen per l’inframón, cercant records positius que els ajuden a pal·liar tot el dolor que senten.
El joc gràficament es veu de categoria. Es nota que han espremut tot el suc que podien al Unreal Engine 3. Escenaris interiors i exteriors amb un realisme i un nivell de detall milimètric. Els enemics poden arribar per dotzenes i mai es tindrà una ralentització en les batalles. La ciutat està viva en tot moment, gent passejant, asseguda en les cafeteries on es poden escoltar les diferents converses, robots fent els quefers dels humans, anuncis hologràfics i retransmissions televisives en qualsevol cantonada, etc. La il·luminació li han posat certa estima, ja que depenent del lloc on s’estiga es trobaran diferents il·luminacions que ajudaran a endinsar-se més en l’ambientació. Suburbis obscurs on la brutícia i la foscor s’apoderen de tot l’escenari, i laboratoris i oficines impol·lutes i molt il·luminades.
Però no sols els detalls fan un bon treball, l’estil de tot el joc es sublim i els personatges recorden a altres videojocs com Beyond God and Evil o Prince of Persia entre altres.
Si a tot això se li suma un increïble apartat sonor, què barreja música orquestrada en moments relaxats amb música electrònica per als moments més dinàmics del joc, com baralles o persecucions. El treball ha recaigut en Oliviere Derivière. Potser el nom no diga gran cosa, però si es parla de la banda sonora dels jocs Obscure de les generacions anteriors, potser us vinguen a la ment melodies ben caracteritzades depenent de l’acció.
Molts de vosaltres us estareu preguntant que molt bonic el joc, però que passa amb la jugabilitat. És un joc divertit? Doncs com molts jocs d’última generació, el tema jugable és on realment falla. Remember Me es va plantejar amb unes mecàniques de joc diferents, però que al final és el mateix de sempre amb un parell de novetats que el poden diferenciar de qualsevol altre joc.
La mecànica és molt simple, s’ha d’avançar, explorar, saltar, trepar i barallar-te en alguns moments. Fins ací pareix molt normal, però una de les novetats afegides ve de la mà de les baralles. El sistema de baralla es quasi calcat del sistema dels Batman de Rocksteady, però es diferència pel sistema de “combos” personalitzats i habilitats que s’aniran desblocant a mesura que s’avance o es puge de nivell. Per a personalitzar els “combos” es farà ús de Laboratori i dels “Pressens” que es van guanyant amb experiència. Els “Pressens” son uns elements que donen a cada colp un efecte predeterminat. N’hi han de quatre tipus, els que donen força, vida, temps de recuperació d¡habilitats i multiplicadors. Aquestos s’han de col·locar a les cadenes de “combos” predeterminades, fent que s’hagen de canviar depenent les estratègies que es necessiten a les diferents baralles. Per exemple, n’hi ha enemics què et llevaran vida quan es colpegen, d’aquesta manera s’han de posar “pressens” que donen vida a cada colp. De no ser així el jugador enviarà a Nilin cap a un suïcidi. Quan més al final es posen en la cadena més força tindrà l’efecte, així que el multiplicador sempre vindrà molt bé posar-lo al final de la cadena.
A mesura que s’avance, la protagonista desblocarà habilitats combatives com modificar robots enemic perquè ataquen a la resta d’enemics o poderosos colps durant un fragment de temps que trencaran les defenses de qualsevol adversari. Aquestes habilitats no es poden utilitzar a no ser que es tinga la barra d’energia plena. Aquesta barra d’energia es plena fent cadenes de “combos”, i es plena de manera ràpida. Això no vol dir que sempre podem utilitzar els atacs. Una vegada s’ha fet ús d’un, s’haurà d’esperar uns 2 minuts (depenent de l’habilitat) per poder tornar a fer-lo servir. Ací entren en joc els “pressens” de recuperació, els quals disminuiran el temps d’espera per poder tornar a fer-los servir.
L’altra novetat és la remescla dels records. Aquesta novetat és la que dóna personalitat al joc. Nilin té l’habilitat de alterar els records de les persones, com esborrar-los o canviar-los. D’aquesta manera pot canviar la història, i una persona que era enemic, després de fer una de les seves el convertirà en aliat. Això es farà mitjançant un vídeo d’un record què es podrà alterar movent diferents objectes per causar un accident o per evitar-lo. El problema de tot això és que les remescles tan sols poden tenir un resultat, així doncs el jugador podrà equivocar-se quantes vegades vulga, perquè el final sempre serà el mateix. Haguera estat molt bé que depenent del resultat la història canviara, donant pas a diferents finals com passa en Heavy Rain. De tota manera s’ha d’agrair a la desenvolupadora l’intent de fer alguna cosa nova, tot i que només ni hagen 4 remescles.
En quant a la resta de mecàniques… el joc és molt lineal, dient en tot moment per on s’ha de doblar, a quina cornisa s’ha de pujar, etc. Amb això Dontnod no ha fet gaire esforç, sent les fases de plataformes pro avorrides i sense cap tipus de repte. Per resoldre aquest problema, la desenvolupadora ha inclòs la recerca de diversos objectes per els diferents nivells, on al més pur estil Zelda o God of War es trobaran peces de vida o d’energia, i quan es troben cinc, s’afegeix una barra més, donant una ajuda a l’hora d’avançar els combats. La cosa amb això pinta prou bé, de no ser que al jugador se li proporcionarà l’ajuda en forma d’holograma fotogràfic amb la localització de l’objecte. Si es té paciència, serà molt fàcil trobar totes les peces i tots els fragments de història.
En conclusió, Remember Me és un bon joc. És un colp d’aire fresc en alguns aspectes i decepcionant en altres. Durant les 9 hores que pot durar la partida, el jugador passarà per diferents estats de eufòria, sorpresa, avorriment, etc. El principi captivarà per la seva atmosfera, el seu disseny i la seva pertorbadora trama futurista. A mesura que s’avança, aquesta trama es plena de tòpics típics, i la mecànica comença a fer-se un poc repetitiva. Tan sols es pot dir que gràcies a les baralles i a la quantitat d’enemics diferents què obliguen a crear estratègies de combat (un assoliment ja que no sols s’han de “matxacar” botons) fan que la partida tinga certa gracia i faça que el jugador vulga tornar a Neo-París.
Tot i així, Remember Me és una gran experiència, on es pot apreciar que s’han hagut de fer retallades en alguns aspectes. El joc conté idees magnífiques que si s’hagueren treballat més, podria haver creat escola en aquest gènere. Per això, crec que Dontnod hauria de fer una seqüela per poder millorar tots aquestos aspectes. Seria una llàstima no saber més de Nilin ni de Neo-París, d’aquest constructiu sistema de baralles i d’una nova forma narrativa tan enginyosa com és la remescla de records.
|
Pros – La història futurista i preocupant. – Disseny de la ciutat i dels personatges. – La recerca d’objectes. – Alguns trencaclosques són complicats de veritat. – El sistema de combats amb les estratègies dels “pressens”. – La gran varietat d’enemics.- Que estiguen guiant-te en tot moment |
Contres – Plataformes avorrides. – Un poc repetitiu. S’ha d’arribar a un lloc, cercar a una persona i esborrar-li la memòria o robar-li records. – Poques seqüències de remescla de records. |
Per tot això, la nota que li donem des d’alerta jocs és:
ALERTAJOCS 