Fa un parell d’anys que Naughty Dog va posar les dents llargues a mig món amb el llançament del tràiler d’una nova creació que no tenia res a veure amb Uncharted. A cada nova informació que anaven desvetllant, més expectació donaven, aconseguint que totes les setmanes es parlara de The Last of Us en tots els mitjans de premsa especialitzada. A mesura que arribava el dia de llançament van sortir nous dubtes sobre si després de tota l’espera el joc valdria la pena. Mitjans tan coneguts com IGN, EuroGamer, Edge, etc li van atorgar un 10/10 creant d’aquesta manera més confusió amb els usuaris. En Alerta Jocs ens agrada provar els jocs abans de dir res sobre ells (ja siga bo o roin) i fa poc vam tenir la sort de fer-nos amb una copia i poder opinar sobre ell i oferir-vos una ressenya com Deu mana. Així doncs comencem…
Esta nova entrega del joc segueix sent desenvolupada per l’estudi Naughty Dogi per suposat segueix sent un joc exclusiu de Sony. Per a qui no els conega, Naughty Dogés una desenvolupadora creadora també de la franquícia Uncharted (PS3) i també de la sagaJack and Daxter (PS2).
Però, en què consisteix aquest joc? The las of us posarà al jugador davant del control de Joel. Un pare solter que viu amb la seva filla i que de sobte es veuen embolicats dins d’un esclafit biològic, amb un desenllaç del tot traumàtic. Vint anys després i amb un nou caràcter més malhumorat, Joel es dedica al contraban d’armes i aliments en un món post apocalíptic replet d’infectats, militars i saquejadors.
Sense voler esbudellar més la trama principal, tan sols queda dir que el jugador estarà davant d’una història creada per Neil Druckmann, el qual està darrere de projectes com Jack and Daxter 2 , Jack 3, Uncharted 1 i 2. Però aquesta vegada la història no té res d’alegre o replet de paratges tropicals, tot el contrari. El guio de The Last of Us és fosc, insensible i dramàtic, molt dramàtic, amb uns canvis argumentals inesperats i maduració dels personatges que sorprendran a qualsevol i el faran endinsar-se dins de la trama creant sentiments de culpabilitat, por, tristor i neguits. És a dir, un guió que encara que no innova molt, està molt ben fet, amb uns ciments argumentals molt estudiats i sobretot molt entretingut per a qualsevol tipus de jugador.
Una història tan bona sempre ha d’estar acompanyada per un bon apartat audiovisual, i en The Last of Us van en completa harmonia. Es nota molt que PlaySation 3 està en els seus últims dies i la desenvolupadora ja sap com exprimir-li tot el suc. L’apartat gràfic deixa bocabadat a qualsevol que estiga mirant la pantalla en eixe moment. Utilitzant el seu propi motor gràfic, aconsegueixen una fluïdesa perfecta amb tan sols 30 imatges per segon. Els escenaris presenten un nivell de detall molt alt i real. En ells es veurà uns ambient post apocalíptics ben assolits on la natura torna a agafar el que es seu, deixant una barreja de ciment amb plantes, herbes i arbres invadint tota la ciutat.
Els canvis climàtics s’han vist evolucionats en aquest títol. La pluja i la neu juguen un paper molt important dins de la trama principal, ja que a mesura que s’avança en el joc s’aniran veient totes les estacions de l’any amb els seus respectius colors. Un altre punt on l’equip s’ha esforçat molt és en les postes de sol i les albades, les quals donaran un toc d’intriga o d’alleujament a banda de cercar un punt ben alt i poder gaudir d’aquestos fenòmens encara que siga de manera virtual. I encara que s’estiga en un escenari d’interior (un edifici o una claveguera) en aquestos moments, la llum que entra per les finestres o forats en les parets i de la manera en la que interactua en el joc, deixa a relluir el bon treball que han fet.
El personatges, tot i que s’assemblen un poc en disseny als vistos en la Saga Uncharted, estan millor detallats, i es poden apreciar els gestos que retransmeten els protagonistes, a banda de conservar les ferides que es van fent a llarg de tota la partida. En quant als enemics… un s’ha de llevar el barret pel disseny dels infectats, sobretot si parlem dels espetegadors. Segons Naughty Dog es van inspirar en els insectes infestats del fong Cordyceps, el qual s’enganxa a l’organisme i el destrueix a base de reproducció del fong. Si cliqueu ací podreu veure el vídeo exacte en el qual es van inspirar per fer aquest tipus d’enemic. En quant als enemics humans, tot i que la desenvolupadora ha posat molt d’interès en el disseny d’aquestos, han caigut en el mateix bucle que totes les demés. Quina és l’errada? Que per molt esforços que han fet, els enemics són els mateixos durant tot el joc, havent moments en el que ens enfrontarem a dos enemics idèntics al mateix temps.
En quant al tema musical, només s’ha de dir un nom, Gustavo Santaolalla. Potser el nom no diga res, però si es parla de les pel·lícules Brokeback Mountain, Babel o Amores Perros, vos vinguen a la ment diferents melodies que us faran recordar paratges o diversos moments del film. Doncs això és el que es pot escoltar durant tota la partida. Talls d’acció on només el so de timbals donaran la sensació d’intriga i suspens, una melodia de piano en moments dramàtics, uns acords de guitarra mentre es passeja a cavall recorrent diferents punts o inclús un silenci on tan sols s’escoltaran les petjades dels protagonistes o el so dels insectes o dels ocells que estan pel voltant. En definitiva un treball minimalista però que li ve com anell al dit.
Però no tot son glòries, si es parla de la jugabilitat. Potser siga l’única part on el joc tinga punts fluixos. The Last of Us es pot dividir en dos parts. La primera on el jugador haurà de recórrer els diferents escenaris explorant, resolvent trencaclosques o inclús escalant diferents edificis. La segona part són les parts d’acció, on es trobaran els enfrontaments amb els diferents tipus d’enemics. Mentre s’explora, s’han de cercar diferents objectes com còmics, cartes (què explicaran part dels successos) i píndoles per pujar les habilitats del protagonista. Mentre es lluita, s’ha d’anar molt en compte. La infiltració, la poca munició i els pocs però durs enemics faran que el jugador es pense molt bé l’estratègia d’atac o de fugida, perquè un sols pas en fals i la partida s’acaba. Bé, fins ací no pinta tan malament, el joc dóna el que promet i això no és res dolent. Però el control que de vegades no funciona com ha de funcionar, sobretot si es parla del sistema d’apuntat que fluixeja molt al igual que en Uncharted 3. Tot i que pareix un món obert, no ho és. El joc és lineal, encara que en alguns escenaris es permet allunyar-se un poc per explorar i cercar alguns objectes. Mai es tindrà un atac sorpresa ja que el disseny dels escenaris donen sempre la pista del tipus d’acció que tindran. Així que el jugador es prepararà amb anticipació al que puga vindre, deixant el factor sorpresa a un altra banda. Tot i que el joc busca la infiltració, es poden acabar tots els conflictes a base de cops de puny i tirs a mitja distància, fent que molts de vosaltres no vulgueu calfar-vos el cap amb estratègies, i aneu directament a l’acció. En la majoria dels casos la intel·ligència dels aliats destorba més que ajuda. Sempre estan en els amagatalls on un s’amaga dificultant la sortida d’aquest, fent que en la majoria de casos es done l’alerta als enemics.
Ara, al mateix temps que es fan errades, també han fet coses molt remarcables com la cerca de productes i utensilis per a crear farmacioles, armes, bombes, etc. Que no s’ature el joc mentre mirem l’inventari per canviar l’arma o fabricar una farmaciola i curar-se amb ella, dóna un punt de suspens que és d’agrair. El sistema d’espiar als diferents enemics a través del soroll que fan és prou original a banda d’estar molt ben implantat, facilitant molt la tasca. Les converses dels protagonistes durant les travessies són un altre punt favorable del guió ja que dóna a conèixer millor als personatges, etc.
El mode en línia… no cal dir que es veu a kilòmetres que es un pegat de les exigències del mercat i que no s’han esforçat gaire en fer-lo. Bàsicament consisteix en els combats vistos en el mode d’un jugador, però amb més jugadors en un quatre contra quatre o per equips. Els modes de joc són escassos però prou millors si es comparen amb els vistos en altres jocs de la companyia.
Com a conclusió, puc dir que The Last of Us no és el joc de 10 que ens han intentat vendre diversos mitjans, però si és un joc de notable alt. Tot i que les mecàniques de joc no siguen molt innovadores, en cap moment és avorrit, ja que la història és fantàstica i potser siga el major motiu per continuar jugant. Els canvis i els esdeveniments tan dràstics en el guió i en el caràcter dels personatges principals són la clau d’aquesta aventura. Com he comentat al principi de la ressenya, el guió i la narrativa són fantàstiques, les quals saben donar els temps de calma i lluita en bones dosis per a que el jugador no pense en cap moment que sempre fa el mateix, a banda de que et farà reflexionar sobre l’ésser humà i la seva psicologia. També convida a la recerca, a l’exploració, a la contemplació dels diferents detalls els quals fan un narració passiva i no verbal dels esdeveniments.
En definitiva, crec que si sou posseïdors d’una PlaySation 3, heu de fer-vos amb una copia. Potser si no teniu presa o la butxaca la teniu un poc pelada no cal desesperar-se, però seria una sacrilegi que no el tinguéreu mai en la vostra col·lecció.
Perquè el joc no és perfecte, però sí molt divertit la nota que li donem en Alerta Jocs és:
|
HISTÒRIA 9 |
NOTA FINAL 8,5 DE 10 |
|
GRÀFICS 9 |
|
|
MÚSICA 8,5 |
|
|
JUGABILITAT 7,5 |
I a vosaltres. Què vos a paregut? L’heu jugat?
ALERTAJOCS 
Apunteu algunes informacions que són clarament errònies, al contrari del que afirmeu, els lluernes (no sé per què no en traduïu el nom, per cert, no es tracta de cap nom propi, igual que amb els espetegadors, l’original és en anglès, no en castellà) no tenen RES a veure amb l’esclat de l’epidèmia, per exemple. La seva aparició és posterior a l’eclosió de la plaga de fongs. Incomprensiblement, dieu que en són l’origen.
Trobo que The Last of Us excel•leix en cadascun dels seus apartats, no entro a discutir les teves valoracions en un o altre aspecte concret però em sorprèn que critiqueu les notes d’altres mitjans però no us fixeu bé en el que destaquen d’aquest títol. Dieu que és del millor de PS3 (considereu “un sacrilegi” no tenir-lo a la col•lecció però li doneu un 8,5, que és una nota que no està malament però que no seria la d’un títol “imprescindible”. Tampoc no entenc que valoreu el joc pel que no és ni pretén ser (un sandbox) quan mai no s’ha venut com a tal: és un joc d’acció i supervivència en el que el sigil juga un paper important i, a més, és un producte audiovisual estupend que exerceix com a vehicle narratiu perfecte per a una bona història de ciència-ficció i amor paternofilial.
Jo també opino que no és un joc de 10, d’acord, (tens la meva anàlisi completa a Ara VaDeJocs: http://vadejocs.ara.cat/2013/06/22/analisi-the-last-of-us/) però considero que li falta ben poc. Podem discutir si “jocs de 10” com Halo 3 o Skyrim, per exemple, sense voler-los menystenir, són tan reexits a l’hora de crear un vincle entre jugador i personatges, un aspecte en el que The Last of Us resulta magistral i que pràcticament obvieu en la vostra anàlisi.
Perdoneu si semblo massa crític, sempre llegeixo el que escriviu i rarament opino però avui m’ha semblat fort que obriu el text criticant les anàlisis d’altres mitjans i anunciant que oferireu una “ressenya com Déu mana” quan passeu de puntetes per sobre del que segurament són els punts forts del joc.
Hola Joan.
Abans de tot gràcies per la teua crítica, de tot s’apren. Però voldria aclarir remarques coses que jo no he dit en la ressenya. Lúnic que puc donar-te la raó és en el tema de la història. Em va semblar que al rpincipi del joc en el televisor els nombrabem. Veient el teu comentari he tornat a jugar aquesta part i tenies rao. Així que rectificar és de savis. Possiblement amb el tema de la ressenya com Deu mana també he sigut un poc pretensiós.
En quant a les notes dels mitjans, en cap moment crec que he intentat criticar-los, la meua intenció era la de donar una informació. Tampoc en cap moment he dit que és el millor joc de PS3. Sí dic que és imprescindible, però no en plan de “aneu a comprar-lo de seguida”. Per mi i per a molts jugadors crec que un 8,5 és una nota prou decent per a estar dins d’una bona col·lecció de jocs. La nota final és la suma de totes les notes dels apartats.
Amb el tema dels punts forts del joc, potser no he vist el joc com tu ho has vist. Remarque molt la història, l’ambientació, la música, dic diverses vegades que el joc fa que el jugador s’endinse prou i fins i tot que pot fer-lo meditar sobre el tema. Com he dit, crec que els jocs com qualsevol llibre o pel·lícula poden ser interpretats de mil formes diferents. Potser per a tu és un joc de 9,9. Per mi és un joc de 8,5, perquè llevat la història i l’apartat gràfic, el joc no innova en quasi res i si no fora per la trama tan bona que té i la manera en la que es narra tan intel·ligent, la gent no el jugaria.
M’agrada molt que un redactor de aravadejocs critique la meua feina. Això vol dir que els grans veuen la meua feina i fa que m’ho prenga més seriosament i intente millorar. Així que Joan, per favor, escriu-nos més, per mi és tot un honor.
Fixa’t que he escrit que dius que el joc és “dels millors de PS3” i no “el millor de PS3”, en aquest cas tres lletres fan una gran diferència.
No em fixo gaire en les notes, són un indicador, només, i poden ser un llast. Si li haguessis posat un 7 però haguessis fet menció del que entenc que són “punts forts” que fan el joc gairebé únic i n’haguessis reconegut el pes i haguessis criticat altres coses -n’hi ha de criticables, perquè el joc no inventa res i com a joc de trets en tercera persona és francament millorable- no hauria dit ni piu. Sobretot he comentat perquè m’ha xocat com ho enfocaves. I “allò de la ressenya com Déu mana” no t’ho deia tant perquè considerés que eres pretenciós com perquè hi ha anàlisis que potser han caigut en un elogi poc mesurat (en això coincideixo amb tu que hi ha qui s’ha entregat a una revisió acrítica i excessivament afalagadora) però que no passen per alt aspectes que sembla que tu trobes que són menors o que potser menystens.
M’ha fet gràcia que em consideris “dels grans”, no sóc gaire de fixar-me en les mides ni em considero gran cosa, però és un bon compliment, així que te’n dono les gràcies. 😉
I ja dic que us llegeixo sempre que puc.
Molt bon anàlisi Pau! Felicitats!